Francesc Ferrer Pastor: una vida dedicada al seu poble i a la seua llengua

Autors: Francesc Ferrer Escrivà i Vicent Artur Moreno.

En molts dels nostres pobles hi ha la font. És un lloc molt especial. Quan raja, quan xorra…sembla que tot torna a la vida…Imagineu la font de la Font d’en Carròs…La Font de la plaça dels xorros.Plena de dolls, plena de rajos d’aigua.

Si fem una metàfora entre l’aigua i les persones, convindrem que nosaltres hem tingut gent que s’ha transformat en aigua vivificadora per a la nostra set com a poble: Antoni Maria Alcover, Pompeu Fabra, Joan Coromines, Francesc de Borja Moll, Carles Salvador, Francesc Ferrer Pastor, Josep Giner, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner…

Una reminiscència de l’edat. Els xorros i la xorra tots amb el doll del dolç líquid que tant ens ha acaronat en la nostra vida. Els xorros i la xorra, junt amb la làpida que els presidia amb l’escut de l’any 1826 de la Font d’En Carròs, són un record del passat.

Cada raig, cada doll, cada xorro, cada braç d’aigua, representa un aimador de la llengua. Francesc Jacint Ferrer Pastor va ser un dels raigs d’aigua fresca, viva i clara que van permetre a aquesta llengua alenar al nostre país.

Les aigües de reg sempre han estat conflictives. Davant de la necessitat d’elles els homes eren capaços de tot. La meua mare em contava que a començaments del segle XX els homes anaven a regar amb la corbella i l’escopeta per defensar-se del dret de l’aigua en tanda.

Un dia rúfol del mes de febrer de 1994, la impremta Grafisom de Paiporta rebia una telefonada. Francesc Ferrer Pastor despenjà i una veu a l’altra banda del fil es presentava.

-Bon dia, sóc Miquel Martí i Pol, i vull comprar urgentment el diccionari de la Rima de Francesc Ferrer Pastor, ja que és l’única obra d’aquestes característiques que hi ha en la nostra llengua.

En paraules de Francesc Ferrer Escrivà “Alguna gent ha pensat que Francesc Ferrer Pastor no pot figurar al costat dels grans filòlegs, historiadors de la llengua, escriptors, lexicògrafs…Ho pensen així perquè no té obra de creació, perquè sempre es va dedicar a fer fitxes de paraules…”

I gràcies a Déu que entre ell i gent com ell, aquelles fitxes van ajudar a conservar els mots, el nom de cada cosa. I per això Francesc Ferrer Pastor hauria de tenir instituts, carrers i monuments a les places. Però no és del tot així.

De fet, fins fa aproximadament 10 anys, la llengua catalana no tenia cap diccionari ordenat alfabèticament per a servir als poetes que necessitaven “una obra d’utilitat general per als versificadors i en general, per a tots els qui escriuen i llegeixen en la nostra llengua”…

L’autor del diccionari de la Rima era Francesc Ferrer Pastor, una de les figures més representatives del valencianisme que va sobreviure a la guerra…

Francesc Ferrer Pastor no només era el guardià de les paraules. També va produir textos de creació que es publicaven fonamentalment al llibre de Festes de la Font d’En Carròs. “Poca cosa” direu…però en certa època, escriure en aquesta llengua en un senzill i planer llibre de festes ja era tot un mèrit. Una gesta.

Francesc havia nascut a la Font d’En Carròs el 1918. El dia de santa Llúcia, el 13 de desembre. Era el cinquè fill de Regina Pastor i de Vicent Ferrer. Però al seu pare no el va conèixer. Havia mort de grip dos mesos abans de nàixer Francesc. Van batejar l’infant Francesc amb bolquers negres, en senyal de dol.

Pels Itineraris d’Antoní són conegudes les rutes principals de l’imperi romà cap a la fi del segle IV dC. En elles l’emperador Antoní Pius descriu dues vies importants que travessaven els nostres pobles. La principal seguia el litoral des de Narbona, anava a Barcelona i seguia a Tarragona, Tortosa i València. Des d’ací, separant-se de la costa passava per Xàtiva.

Amb la mort del pare, Regina ha de replantejar-se la supervivència i decideix anar a València on troba treball de portera en un edifici del carrer Ambaixador Vic. És un moment de precarietat, on l’educació de l’infant és difícil. Francesc és una esponja i li ensenyen a tallar vidres, però també descobreix el món de les arts gràfiques.

Quan treballa a la impremta Melià és quan esclata una baralla amb un company. El despatxen i l’obliguen allistar-se per a la guerra. És allí amb la intensitat del conflicte, quan ell percep la discriminació lingüística en què es veuen sotmesos els valenciano-parlants.. “Volem pa” deien els soldats. I altres els agredien per parlar una llengua no castellana. És ací on Francesc decideix ampliar els seus coneixements de gramàtica de la llengua dels seus pares. A partir d’allí comença a descobrir paraules noves. Mots dels diferents dialectes de la llengua comuna i que tenien tendència a desaparèixer.

Acabada la guerra vingué una postguerra molt llarga. Una postguerra amarga i fosca, però en la qual Pastor havia de treballar. Mentrestant, va fent fitxes per a un futur diccionari. Moltes d’elles en tovallons de paper que guardava en la cartera. El 1941 troba treball al diari Jornada. I és ací on té l’accident amb la rotativa que li xafa la mà esquerra. Una tragèdia que li canviarà la vida.

Cal celebrar com una aventura el fet de descobrir que hi havia valencians que estaven preocupats per la seua llengua materna. Jo treballava en un diari local i pel fet de veure els anuncis d’uns cursets de valencià que es donaven sense pagar res m’afeccioní i em vaig donar d’alta. Allí em vaig trobar per primera vegada amb el nostre gramàtic i poeta Carles Salvador, que era director dels cursos…

Una tragèdia que ell va convertir en una oportunitat. I és curiós observar com quatre persones tenen una història similar. Per exemple, Carles Salvador. Quan és molt jove té un accident que li limita el braç de per vida. No pot treballar la fusta, l’ofici de son pare. Es farà mestre i gramàtic. O Josep l’Escrivà, que després de travessar la frontera per fugir dels franquistes, perd una cama al front al principi de la IIª Guerra Mundial. Cal també recordar Josep Giner. El 1938 li esclata una bomba al costat, mentre feia tasques d’intel·ligència. Tota la vida n’estarà psicològicament afectat. I Francesc Ferrer, que perd la mà esquerra perquè una rotativa no va parar a temps…

Aquestes quatre persones es convertiren en mestres, lexicògrafs, cronistes, lingüistes, filòlegs…Persones que estudiaren i acariciaren la llengua…Imagineu-vos-els sense cap limitació… Fent tasques d’oficina al diari Levante, Francesc descobreix el món de les falles. Un univers controlat i tancat on els franquistes permetien l’ús de la llengua. Sense dubte, consideraven inofensiu aquell món, que havien transformat en una festa addicta al règim. Ferrer aprofita aquesta vàlvula per a erigir-se en el poeta i escriptor dels llibrets de la seua falla: primer Poeta Querol… després Misser Mascó. Aparentment innocent: una falla era l’únic organisme cívic de resistència sorda cap al règim…Però també era el Règim…

Encara que la seua vida professional era a València, no oblidava mai La Font d’En Carròs. Allí es casà amb Vicenta Escrivà i tingueren tres filles i un fill. Però ella morí aviat, de recialles de la barrancada del 57….

La serralada formada per les esquerpes serres d’Agullent, de Benicadell i de la Cuta, que són el límit natural de les províncies de València i d’Alacant… S’alça l’antiga vila de la Font d’en Carròs. Al principi amb pocs veïns, i per això encerclada per muralles en els límits del tossal.

La tasca de Ferrer en aquells anys foscos és callada però constant. Busca naturalment altres persones sensibles com ell a la llengua i a la cultura del seu país. Molts d’ells són profundament catòlics. En aquell moment, no és pot ser una altra cosa. L’editorial Torre n’és un exemple, amb Xavier Casp i Miquel Adlert, entre d’altres. Per això el règim els “tolera”…Són inofensius. Lo Rat Penat és una criatura que no causa problemes. Però és en aquests focs on està gestant-se també l’avantguarda, la modernitat…

L’escola i l’estudi seran els braços que enfondiran la rella.

La triada Valor, Giner i Ferrer comencen a treballar d’una manera sistemàtica per a omplir de continguts els cursos de Lo Rat Penat de llengua. Necessitàvem nous materials per l’alfabetització… Encara que existia el Diccionari General de la Llengua Catalana, titans com Sanchis Guarner, Josep Giner o Enric Valor feien llistes de paraules per a completar-lo… És ací quan Ferrer comença a treballar el seu diccionari de la Rima i al mateix temps fa classes de valencià a Lo Rat Penat. El primer any, 12 alumnes. En sis, més de 2000.

La flama es feia important. El 1953 s’havia presentat a València el Diccionari Català-Valencià-Balear. Tres anys després es publica el Diccionari de la Rima per fascicles. És el primer èxit de Francesc Ferrer Pastor. Es venia més a Catalunya que al País Valencià. Ací el compraven els poetes dels llibrets de falla. Però tot era llengua, tot era creació i cultura. Francesc Ferrer escriu al llibre de festes del seu poble, i ajuda a conèixer la història de la Font d’en Carròs.

En Joan Francesc Carròs, un dels personatges més importants de la cort aragonesa, militar i mariner distingit, va ser senyor de Rebollet, home ric del Regne de València i almirall de l’esquadra, va ser designat per nomenament datat en octubre de 1309

Però arriba la riuada de 1957 i s’emporta la major part de fitxes que Francesc havia fet de cada paraula…L’aigua s’emportava els mots… Incansable, les torna a fer alhora que crea el seu primer vocabulari, amb unes 25.000 paraules. Volia acostar de la manera més senzilla la llengua a la gent que a poc a poc la perdia, o per als nouvinguts, que volien acollir-la. Finalment, el 1967 edita el best-seller dels llibres en valencià al País Valencià: el vocabulari castellà/valencià/valencià/castellà. El que tots tenim a casa. El primer llibre que va entrar en valencià a moltes llars…

La religió catòlica omplia la nostra societat d’aquell moment. Francesc Ferrer Pastor sabia que la llengua s’havia d’integrar en aquell sentiment popular. Ell mateix produïa molts textos de temàtica devocional.

La nostra Mare de Déu del Rebollet, és una imatge de fusta de bedoll, amb una mida de 0’38 metres d’alçada per 0’15 metres d’amplada. És lamentable la moda de col·locar corones metàl·liques en les imatges retallant o eliminant les originals. Té un cos proporcionat, a excepció del cap que acusa macrocefàlia. La rigidesa i frontalitat del seu cos i de la seua cara, són característiques del segle XII, però també del segle XIII.

Però hem oblidat el monstre, que encara té cara i ulls. A principis dels 60 Ferrer ha creat la impremta Fermar. Segons els feixistes, és un cau de perillosos elements subversius. Ací Nicolau Primitiu edita els llibres de Sicània, s’imprimeix la revista GORG, estan en contacte amb Publipress, una agència molt moderna de publicitat . Ací treballen un seguit de persones que estan ajudant a construir un país on la llibertat i la democràcia siguen una realitat. Però alguns ulls inquisidors els estan vigilant. La policia franquista escorcolla i incauta la impremta el 1967 i a Ferrer el segresten durant vint-i-quatre hores i li apliquen la llei de “vagos y maleantes” Consideren que l’editorial treballa en edicions subversives. D’una manera subterrània i incansable, Ferrer consolida un edifici que ha començat a construir-se uns 30 anys abans. La sembra dona fruits… I es converteix en l’home dels diccionaris. Ell fa que moltes cases acullen el vocabulari, el diccionari de la Rima, el diccionari valencià escolar, el General, el de refranys…El 1976 promou el canvi del primer poble al valencià. La Font d’en Carròs. Francesc Ferrer Pastor va rebre la Medalla d’Or de la Universitat de València el 4 de febrer de l’any 2000.

En el seu discurs va dir “No em considere altra cosa que un humil treballador que, després d’anys de maquinista i caixista a les premses de Jornada i Levante i de corrector a Las Províncias, vaig aconseguir, l’any 1962, de muntar una empresa familiar, la impremta Fermar. He de confessar-vos que no crec haver reunit cap altre mèrit que el d’haver treballat tota la meua vida en favor de la llengua d’aquest País.”

Però Francesc Ferrer vol fer alguna cosa més pel seu país. Serà candidat pel Partit Nacionalista del País Valencià. No només paraules. Vol una societat millor, més democràtica i que puga viure en valencià. Durant la seua trajectòria va ordenar lexicogràficament el cabal de paraules valencianes endèmiques i el va compartir amb tota la comunitat lingüística… A finals dels anys 50 dos personatges abandonaven les rotatives de Las Províncias i enfilaven el carrer Trinquet de Cavallers. Tots dos anaven cap a l’estacioneta de Fusta. Allí, Ferrer digué a Estellés que havia d’escriure en valencià, perquè estava cridat a ser el millor poeta valencià des d’Ausiàs Marc. I Estellés li va fer cas.